Ens trobem en un 8 de març, dia de la dona diferent a la resta dels que hem viscut durant aquests anys, un 8M marcat com no podria ser d’una altre forma per les restriccions que comporten conviure amb la pandèmia del COVID19, però això no li resta importància a un dia que sintetitza totes les reivindicacions feministes fetes durant l’any, i que tenen com a finalitat assenyalar, combatre i transformar les desigualtats per raó de gènere, que es produeixen dins la nostra societat, i així com la vulneració de drets que pateixen dones arreu del món.
Des de l’Associació ProHabitatge ens volem sumar a totes aquelles reclamacions que tenen cabuda dins el 8M, i que tenen com principal propòsit aconseguir unes societats més justes i igualitàries, erradicant les desigualtats per raó de gènere. La nostra entitat fa una reivindicació des de la perspectiva de drets, habitatge i gènere; la qual és present en la nostra missió, visió i valors, impregnant la nostra activitat diària, i que en un dia com aquest no pot ser oblidada.
La situació d’accés a l’habitatge és alarmant a tot l’estat, i en especial, a les grans ciutats. Aquesta exclusió residencial afecta en major mesura a les dones sobre les qual recau diferents factors multidimensionals que impacten negativament sobre la seva possibilitat d’accés a recursos residencials tant en règim de lloguer com en propietat, vulnerant així el seu dret a l’habitatge.
L’exclusió residencial va més enllà de les dificultats d’accés a l’habitatge, també contempla els processos d’habitatges insegurs i perill real a ser desnonades. Segons indica l’informe “Perspectiva de gènere sobre el dret a l’habitatge i la pobresa energètica a Barcelona” (2018) elaborat el 2018 per l’Observatori DESC i la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) existeix una sobrerepresentació de les dones en els processos de desnonament. Aquests processos de risc a ser desnonades del seu habitatge habitual amb el qual s’han d’acostumar a conviure genera angoixa, que acaba causant problemes de salut, tant físics com mentals.
Aquest mateix informe assenyala que el 49% de les dones es troben en risc de pobresa pel que fa als seus propis ingressos, això redueix les seves possibilitats d’accés a un nou habitatge de forma independent i de garantir els processos d’autonomia personal i familiar. La feminització de la pobresa està molt lligada a la precarització que pateixen les dones en el món laboral, aquesta s’ha vist agreujada durant la pandèmia del COVID19, les quals han estat més afectades per la pèrdua de l’ocupació. Al setembre de 2020 la taxa d’atur de les dones era de 17,2% (el seu màxim de la crisis 2020), i de 42,8% en noies menors de 25 anys, reflectint així que la pobresa és interseccional i es veu agreujada a mesura que es van sumant factors com l’edat, el sexe, la raça, l’origen de classe...
Aquesta crisis global, primer sanitària, i després social i econòmica, ha fet augmentar la bretxa de gènere, hi ha un 4% de diferencia entre l’atur dels homes i les dones (setembre 2020), això té un impacte directe generant una desigualtat per raó de gènere pel que fa als ingressos, condicionant el poder de presa de decisions de les persones repercutint en l’autonomia dels seus processos vitals respecte a les seves parelles, inclòs tenint que acceptar situacions de violència per mantenir un sostre on viure.
A l’Associació ProHabitatge tenim com objectiu revertir aquestes desigualtats, treballant per la inclusió residencial amb perspectiva de gènere, posant l’habitatge al centre dels seus processos de recuperació, a més de generar un impacte que va més enllà, i pretén reforçar competències i dotar de noves, així com oferir recursos i accés a serveis per tal de dotar de drets i millorar els seu benestar personal i dels seus fills i filles. Dins el Programa d’Inclusió Residencial de l’entitat, el 70% de les persones adultes són dones, i per tipus de col·lectius de famílies el 62% son monomarentals sobre el total de casos, i d’aquestes el 49% està per situació de violència masclista, és una exclusió residencial vinculada a la categoria d’habitatge insegur.
La reclamació als poders públics per tal de treballar pel dret a l’habitatge, és una demanda que cada vegada té més presencia a l’agenda política, aquesta reclamació no serà justa ni igualitària si no es fa amb perspectiva de gènere, per tal de facilitar l’accés a l’habitatge de les dones, així com a garantir que no hagin de patir situacions d’habitatge insegur, especialment evitant processos de desnonament a famílies monomarentals sense alternatives habitacionals. Les polítiques d’habitatge que donin solució a aquestes necessitats, han d’anar acompanyades de mesures per tal de erradicar la feminització de la precarietat i la pobresa.
Des de l’Associació ProHabitatge ens volem sumar a totes aquelles reclamacions que tenen cabuda dins el 8M, i que tenen com principal propòsit aconseguir unes societats més justes i igualitàries, erradicant les desigualtats per raó de gènere. La nostra entitat fa una reivindicació des de la perspectiva de drets, habitatge i gènere; la qual és present en la nostra missió, visió i valors, impregnant la nostra activitat diària, i que en un dia com aquest no pot ser oblidada.
La situació d’accés a l’habitatge és alarmant a tot l’estat, i en especial, a les grans ciutats. Aquesta exclusió residencial afecta en major mesura a les dones sobre les qual recau diferents factors multidimensionals que impacten negativament sobre la seva possibilitat d’accés a recursos residencials tant en règim de lloguer com en propietat, vulnerant així el seu dret a l’habitatge.
L’exclusió residencial va més enllà de les dificultats d’accés a l’habitatge, també contempla els processos d’habitatges insegurs i perill real a ser desnonades. Segons indica l’informe “Perspectiva de gènere sobre el dret a l’habitatge i la pobresa energètica a Barcelona” (2018) elaborat el 2018 per l’Observatori DESC i la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) existeix una sobrerepresentació de les dones en els processos de desnonament. Aquests processos de risc a ser desnonades del seu habitatge habitual amb el qual s’han d’acostumar a conviure genera angoixa, que acaba causant problemes de salut, tant físics com mentals.
Aquest mateix informe assenyala que el 49% de les dones es troben en risc de pobresa pel que fa als seus propis ingressos, això redueix les seves possibilitats d’accés a un nou habitatge de forma independent i de garantir els processos d’autonomia personal i familiar. La feminització de la pobresa està molt lligada a la precarització que pateixen les dones en el món laboral, aquesta s’ha vist agreujada durant la pandèmia del COVID19, les quals han estat més afectades per la pèrdua de l’ocupació. Al setembre de 2020 la taxa d’atur de les dones era de 17,2% (el seu màxim de la crisis 2020), i de 42,8% en noies menors de 25 anys, reflectint així que la pobresa és interseccional i es veu agreujada a mesura que es van sumant factors com l’edat, el sexe, la raça, l’origen de classe...
Aquesta crisis global, primer sanitària, i després social i econòmica, ha fet augmentar la bretxa de gènere, hi ha un 4% de diferencia entre l’atur dels homes i les dones (setembre 2020), això té un impacte directe generant una desigualtat per raó de gènere pel que fa als ingressos, condicionant el poder de presa de decisions de les persones repercutint en l’autonomia dels seus processos vitals respecte a les seves parelles, inclòs tenint que acceptar situacions de violència per mantenir un sostre on viure.
A l’Associació ProHabitatge tenim com objectiu revertir aquestes desigualtats, treballant per la inclusió residencial amb perspectiva de gènere, posant l’habitatge al centre dels seus processos de recuperació, a més de generar un impacte que va més enllà, i pretén reforçar competències i dotar de noves, així com oferir recursos i accés a serveis per tal de dotar de drets i millorar els seu benestar personal i dels seus fills i filles. Dins el Programa d’Inclusió Residencial de l’entitat, el 70% de les persones adultes són dones, i per tipus de col·lectius de famílies el 62% son monomarentals sobre el total de casos, i d’aquestes el 49% està per situació de violència masclista, és una exclusió residencial vinculada a la categoria d’habitatge insegur.
La reclamació als poders públics per tal de treballar pel dret a l’habitatge, és una demanda que cada vegada té més presencia a l’agenda política, aquesta reclamació no serà justa ni igualitària si no es fa amb perspectiva de gènere, per tal de facilitar l’accés a l’habitatge de les dones, així com a garantir que no hagin de patir situacions d’habitatge insegur, especialment evitant processos de desnonament a famílies monomarentals sense alternatives habitacionals. Les polítiques d’habitatge que donin solució a aquestes necessitats, han d’anar acompanyades de mesures per tal de erradicar la feminització de la precarietat i la pobresa.
